Context: entre cavallers i burgesos
AL segle XV, la crisi del feudalisme i la pèrdua de poder de l’església clouen l’edat mitjana i anuncien el corrent humanista italià i el Renaixement; la pèrdua de Constantinoble (1453), que esdevingué domini turc, fou la fita històrica fixada com a inici de l’edat moderna.
Tot i es relacions primerenques de la Corona d’Aragó amb la Itàlia del Renaixement aquest tingué poca repercussió en la nostra literatura
La mort de Martí l’Humà, sense descendència, es resolgué amb el Compromís de Casp a favor dels Trastàmara de Ferran d’Antequera , fet que provocà la castellanització de la cort; procés emfatitzat per la Unió de Castella amb Aragó arran del matrimoni d’Isabel I i Ferran II el 1469.
Catalunya patí una greu crisi mentre València visqué una situació d’esplendor, fou el centre econòmic i cultural en són mostra la construcció de grans monuments del gòtic civil i religiós
La impremta provocà una revolució en la creació de llibres i la seua difusió
Al segle XV podem parlar de “l’estàndard literari”.
La Cancelleria Reial tingué una gran influència en la consolidació de l’estàndard literari mitjançant la documentació administrativa i legal que tingué un gran pes en la literatura.
La narrativa cavalleresca
La narrativa de cavalleries fou impulsada per la noblesa amb la intenció de promocionar els seus valors de classe i la institució de la cavalleria; s’inspirava de primer en la història i les llegendes clàssiques grecollatines i després en els antics mites cèltics coneguts com a Matèria de Bretanya. Durant el segle XIII es traduïren narracions franceses com ara Blandín de Cornualla i la Faula de Torroella
Durant el segle XV la mentalitat burgesa comença a afermar uns nous valors, i les novel•les, anomenades ara cavalleresques, aspiren a ser realistes i versemblants i els herois poden ascendir socialment gràcies al seu valor i esforç.
Desapareixen els elements fantàstics exòtics i llunyans, les èpoques remotes i els protagonistes amb característiques sobrehumanes.; son substituïdes per una geografia coneguda, pròxima, real amb moviments i viatges per espais coneguts i identificables.
CURIAL E GÜELFA
(anònima)
La novel.la Curial e Güelfa, anònima , relata una història d’amor, d’armes entre el cavaller Curial i la noble Güelfa. La cavalleria hi apareix com a mitjà que possibilita l’ascens socialdel protagonista , el queal actuà dins dels límits humans i té una psicologia complexa
L’acció és dividida en tres llibres. En el primer, se’ns narra com Curial, nascut d’una família pobra, rep una acurada educació gràcies a la protecció de Güelfa, la jove vídua germana del seu senyor natural, el marquès de Montferrat. La malintencionada intervenció d’uns calumniadors obliga Curial a allunyar-se de la seva protectora, malgrat l’indissoluble llaç sentimental. L’heroi marxa a Àustria on intervé en un combat judiciari per alliberar una noble dama d’una falsa acusació d’adulteri. Com a vencedor, se li ofereix casar-se amb Laquesis, la seductora germana de la duquessa. Malgrat que Curial rebutja l’oferta, l’episodi és conegut per Güelfa, que és presa d’un terrible atac de gelosia. Quan Curial retorna a Montferrat, assoleix grans èxits a les justes cavalleresques que s’hi celebren.
El llibre segon correspon a l’anada de Curial al torneig de Melú acompanyat de Festa en representació de Güelfa. A més dels episodis del viatge, entre els quals cal destacar el d’una visita a un convent de religioses, l’autor ens relata la brillant actuació dels cavallers aragonesos que lluiten a Melú al costat del seu rei Pere el Gran. Curial, que s’ha associat amb ells, viu moments de gran èxit a la cort de París, sobretot després d’haver vençut el temible Sanglier de Vilahir. La maledicència, però, torna a atacar l’heroi, que és marginat pel rei de França i per la mateixa Güelfa; novament a Montferrat, aquesta jura no tornar-li a concedir el seu favor fins que tota la cort del Puig de Nostra Dona li demani mercè en nom d’ell.
En el tercer llibre, després d’un viatge a Terra Santa i a Grècia —on Curial té una singular i erudita visió prop del Parnàs—, naufraga a les costes del Nord d’Àfrica. Passa sis anys de captiveri fins que, gràcies a l’amor que senten per l’heroi unes dames mores —una de les quals arriba a suïcidar-se per Curial— i a la intervenció de diversos nobles crisitans, el protagonista pot tornar a Montferrat, on intenta en recuperar Güelfa, que l’acaba acceptant com a marit.
La novel•la es caracteritza per la seva versemblança en la descripció dels episodis cavallerescos i en l’ambientació històrica: hi ha un important esforç per reconstruir l’ambient de l’època de Pere el Gran (1276-1285) fent intervenir personatges i elements històrics amb força coherència. L’autor fa un ampli ús de les tradicions literàries romàniques (coneix Desclot, els trobadors, la narrativa cavalleresca francesa, Dante, el Decameron, les Històries Troyanes, etc. ) i de la cultura clàssica (Ovidi i Virgili). Les seves intencions són prou ambicioses com per dur-lo a copsar tradicions literàries d’arrel romànica —Lancelot, Tristany i trobadors— i local —Desclot— amb novetats —Decameron, Filocolo i Històries Troyanes— i cultura clàssica —Metamorphosis i Eneida— seguint uns patrons teòrics, proporcionats per Boccaccio i per Guido delle Colonne, que li permeten de conjuminar una ambientació realística i amorosa amb erudició, al•legories i ficcions poètiques de tipus mitològic, sempre i que es mantingui ben diferenciat el pla de les ficcions del de la realitat històrica i que l’intenció literària i el caràcter dels personatges es conformin amb una honesta exemplaritat moral.
Obra possiblement inacabada i de nul•la difusió, representa una de les temptatives més originals, a nivell europeu, d’innovació del gènere de la novel•la cavalleresca.
El "Tirant lo Blanc"
Joanot Martorell
El Tirant lo Blanc, qualificat per Cervantes com "el mejor libro del mundo", és la millor novel•la catalana de tots els temps i significa un pas important en la narrativa d'Occident. Fou començada per Joanot Martorell el 1460, i la tenia molt avançada en morir el 1468; aleshores passà a mans de Martí Joan de Galba, que intervingué en els darrers capítols i la féu imprimir a València el 1490.
Joanot Martorell, l'autor principal del Tirant lo Blanc, nasqué a Gandia, vers l'any 1414, en una família pertanyent a la mitjana noblesa, i el 1433 ja era cavaller ("mossèn") i aviat intervenia en bandositats particulars, a les quals era molt afeccionada la seva família. El 1437 sostingué una aguda i incisiva correspondència cavalleresca amb el seu cosí Joan de Monpalau, a qui acusava d'haver donat paraula de matrimoni i deshonrat la seva germana, Damiata Martorell, escandalós afer en que intervingueren diversos cavallers valencians i l'infant Enric, i que dugué Joanot Martorell a Londres, on aconseguí que el rei Enric VI acceptés d'ésser jutge de la batalla singular amb el seu cosí, que havia de celebrar-se a Anglaterra. Els anys 1438 i 1439 els passà Martorell a la cort anglesa, esperant l'arribada del seu adversari, que no comparegué al repte i que, anys després, hagué d'indemnitzar econòmicament Damiata. De tornada a València Joanot Martorell intervingué en d'altres conflictes cavallerescos, fou desafiat per Felip Boyl, que era un autèntic cavaller errant que havia lluitat a diversos punts d'Europa i, amb motiu del pagament d'unes possessions, tingué greus desavinences amb don Gonçalbo d'Híxar, comanador de Muntalbà, amb qui sostingué una agra correspondència cavalleresca i a qui també desafià a mort. Per aquell temps (1450) és possible que fes un altre viatge a Anglaterra. Se sap que estigué a Portugal i a la cort napolitana d'Alfons el Magnànim i que morí el 1468. Home orgullós i bregós, les seves lletres de batalla als seus diversos enemics ens el retraten agut i sorneguerament malintencionat, entusiasta d'una cavalleria aleshores ja en decadència, enemic de mercaders i juristes i partidari de l'acció directa. Però aquestes lletres revelen que era un gran escriptor.
En una de les seves estades a Anglaterra Joanot Martorell conegué, a la biblioteca del rei Enric VI, una versió, sens dubte en prosa francesa, del vell romanç de Guy de Warwick, novel•la d'aventures cavalleresques, i prenent-ne un episodi, al qual afegí part de la doctrina exposada per Ramon Llull al Libre de l'orde de cavalleria, escriví una narració titulada Guillem de Varoic, que ha pervingut inacabada i que després el mateix novel•lista refondrà als primers capítols del Tirant lo Blanc.
El Tirant és precedit d'una molt poc original dedicatòria (ja que en gran part és còpia literal de la que don Enrique de Villena posà a l'encapçalament de Los dotze treballs d'Hèrcules), adreçada a l'infant don Ferrando de Portugal, fill del rei Duarte i d'Elionor d'Aragó, el qual residí a Barcelona el 1464 i el 1465. Martorell afirma que primerament traduí el seu llibre de l'anglès al portuguès i posteriorment del portuguès a llengua "vulgar valenciana", en la qual cosa evidentment només hi ha una ombra de veritat, que afecta els seus primers 97 capítols (la novel•la n'ateny 487), quan refon el Guillem de Varoic i conta fets esdevinguts a Anglaterra. S'hi narra que el jove bretó Tirant lo Blanc de Roca Salada, acompanyat d'alguns gentilshomes, marxa a Anglaterra a fi d'assistir a unes solemnes festes que han de celebrar-se amb motiu d'unes noces reials. A Londres és adobat a cavaller i esdevé famós per les seves constants victòries sobre d'altres cavallers, entre els quals Tomàs de Muntalbà, germà del fanfarró Kirieleison de Muntalbà (en els quals potser hi ha una burla d'aquell comanador de Muntalbà, enemic de Martorell), i és proclamat el millor dels cavallers que han intervingut a les festes. En aquests capítols l'ambient anglès és reproduït amb fidelitat i detallisme, fins en noms geogràfics i personals, i hi dóna, per primer cop, la coneguda llegenda de la fundació de l'orde de la Garter, o Jarretière. Cal advertir que, en franca contradicció amb les novel•les d'aventures cavalleresques normals, l'heroi del Tirant respon a una mesura humana: és fort i valent, però mai no lluita contra més d'un adversari, i, si sempre venç, això és degut, com vol remarcar Martorell, al fet que posseeix la virtut de retenir millor l'alè que no pas els altres, la qual cosa és una explicació fisiològica a fi de fugir de la inversemblança i l'exageració.
Tornant de Londres, Tirant, en tenir notícia que l'illa de Rodes es troba estretament assetjada pels turcs i a punt de caure en llur poder, arma una nau de socors, en què va l'infant Felip, fill del rei de França, i després d'una estada a Sicília (on són narrats els divertits amors entre la infanta siciliana Ricomana i Felip de França, home de poca volada, aturat i gasiu, defectes que Tirant encobreix), l'expedició va a Rodes, i gràcies a audaços i intel•ligents estratagemes militars, l'heroi de la novel•la salva els santjoanistes assetjats i foragita els turcs assetjants. Tirant ha passat d'ésser un cavaller errant, vencedor a justes sumptuoses i cortesanes, a ésser un autèntic estrateg de mar i de terra, que comanda gran contingents de tropes, la qual cosa correspon a la realitat, ja que hom té notícia de diversos generals del segle xv que començaren llur carrera militar en torneigs, justes i passos d'armes i acabaren manant exèrcits expedicionaris. Els episodis bèl•lics de Rodes són un reflex de l'històric setge de l'illa el 1444, del qual tenim la relació versificada de Francesc Ferrer. Els de la cort siciliana de Palerm ja són narrats amb la ironia i naturalitat característiques de Martorell, en oposició a la normal seriositat i hieratisme cortesà dels anteriors episodis anglesos.
Tirant ja és famós com a capità, i la seva figura recorda els condottieri italians i els nombrosos cavallers corsaris valencians, quan acut a les peticions d'auxili de l'emperador de Constantinoble, ciutat que és a punt de caure en poder dels turcs. Amb això s'obre la part central i més extensa de la novel•la, on Tirant lluitarà als Balcans i salvarà l'imperi grec, en la qual cosa evidentment pesa el record de la històrica expedició dels catalans a Orient i de la figura de Roger de Flor, que Martorell devia conèixer per mitjà de la crònica de Muntaner. Tirant i el seu exèrcit són rebuts a Constantinoble com a salvadors, i tan aviat com ell i Carmesina, la filla de l'emperador, es coneixen, neix entre els dos joves un profund amor que durarà fins a la mort d'ambdós. La novel•la segueix des d'ara dues trames perfectament enllaçades entre elles mateixes i exposades paral•lelament: les campanyes militars i les vicissituds amoroses. L'acció militar, amb els seus capgiraments, victòries, derrotes, traïcions i hàbils estratagemes, és narrada amb admirable precisió tècnica, amb reeixides descripcions i un conscient sentit que la guerra és un joc intel•ligent en el qual val més l'enginy que no pas la força. La història amorosa de Tirant i Carmesina, amb inoblidables escenes de festeig lliure, alegre i de jove i desbordada passió, es veu ennuvolada per les intrigues de la Viuda Reposada, també enamorada de Tirant. Simultàniament es desenvolupen els amors juvenils d'Estefania de Macedònia i Diafebus, i els senils de l'emperadriu i l'escuder Hipòlit. La cort de Constantinoble, on se celebren festes fastuoses de palau i cavalleresques, amb rica i elegant simbologia i solemne posa, també apareix humaníssimament sensual, vodevilesca, plena d'argúcies d'enamorats impacients, d'intrigues de donetes, de baixes passions i de notes que xoquen amb el nostre concepte de la severitat i el hieratisme de la cort imperial de Bizanci. Quan Tirant i Carmesina s'han casat amb la fórmula aleshores normal del matrimoni secret, la Viuda Reposada fa creure al cavaller que la princesa li és infidel amb un jardiner negre; i quan la calúmnia és a punt de desfer-se, la galera en què es troba Tirant és arravatada per una tempesta que el duu a les costes de Tunis, amb Plaerdemavida, la simpàtica i graciosa donzella de la princesa.
Ara s'inicia el llarg episodi africà del Tirant, que aporta a la novel•la un nou biaix i un ambient diferent. Tirant, primerament captiu, aviat aconsegueix d'imposar-se mercès a la seva gallardia, el seu enginy i el seu domini de l'art militar, i per aquest motiu és utilitzat per reis africans en llurs guerres. Acaba amb el destí d'aquests regnes nord-africans a les seves mans quan es crea una mena d'exèrcit personal i quan exerceix, simultàniament, una intensa activitat missionera que duu al baptisme milers d'infidels. Al mateix temps Plaerdemavida es converteix, per matrimoni, en reina de Fes i de Bogia.
Però Constantinoble continua sota l'amenaça del perill turc i Tirant desitja de tornar al costat de Carmesina, que ha passat aquests anys d'absència del cavaller reclosa en un convent. Amb els seus aliats els reis africans i amb un estol de Felip de França, que ja és rei de Sicília, acut en auxili de la capital grega, derrota totalment els turcs i emprèn una gran campanya per reconquerir les terres de l'imperi. En un ràpid viatge a Constantinoble consuma el seu matrimoni amb Carmesina, l'emperador l'accepta com a gendre i el nomena el seu hereu tot donant-li el títol de Cèsar de l'Imperi. Torna a la tasca de reconquesta, però una nit, a Andrinòpolis, es refreda en passejar-se prop del riu i contreu una pulmonia, de què mor poc després, en havent fet testament i dictat una lletra de comiat per a Carmesina. Poc temps després arriba la nova a Constantinoble, on l'emperador fa un llarg i dolorós plany damunt el cadàver de Tirant; i tot seguit Carmesina, transida de pena, profereix un altre estremidor plany, durant el qual el seu pare, l'emperador, mor. La princesa fa confessió pública dels seus pecats, dicta el seu testament, es fa col•locar en un jaç entre els cadàvers de Tirant i de l'emperador, i poc després expira. L'emperadriu, que en el temps en què s'han esdevingut aquestes doloroses escenes s'ha lliurat un cop més al jove Hipòlit, resta l'hereva de l'imperi i immediatament es casa amb el seu amant. L'emperador Hipòlit fa portar a Bretanya els cadàvers de Tirant i Carmesina, que són enterrats en riques tombes amb epitafis en vers. Anys més tard, morta l'emperadriu, l'emperador Hipòlit es casa amb la filla del rei d' Anglaterra. Ambdós finiren el mateix dia i heretà l'imperi llur fill, anomenat també Hipòlit. Quan el continuador Martí Joan de Galba escriví aquestes darreres planes del Tirant, en què presenta un imperi d'Orient pacífic, pròsper i regit per emperadors cristians, tota Europa encara es plany de la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs, han fracassat els intents de croada adreçats a alliberar l'imperi i diversos poetes catalans han escrit sentides poesies sobre aquest trist tema.
Recordem l'essència del judici de Cervantes sobre el Tirant lo Blanc: "Es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen". Cervantes s'ha adonat que Joanot Martorell humanitzà la literatura cavalleresca que, des dels seus inicis, convertia els seus protagonistes en paradigmes de virtuts morals i de vigor físic, els feia viure en tensió constant i morir heroicament. Tirant és, simplement, un home fort i valent, però que molts cops rep greus ferides, que necessita molt sovint l'ajut dels metges i a qui són imposades llargues convalescències; i finalment, quan ha aconseguit el seu triomf militar i amorós i no hi ha res que li pugui impedir l'heretatge de l'imperi de Constantinoble, mor "al llit" d'una pulmonia corrent contreta ben vulgarment, i abans de morir redacta el seu testament. Més enllà d'aquesta normalitat hi ha alguna cosa que també endevina i admira Cervantes: la ironia i l'humorisme. Martorell escriu molt seriosament, amb perfecta consciència del que està fent i, com a cavaller que era, creu en la dignitat de la cavalleria i en uns principis que al seu temps ja s'estan esfondrant; però això no el priva d'acusar de tant en tant detalls grotescos o divertits, de ridiculitzar d'un cop ràpid o de construir diàlegs amb desimbolt enginy. Tirant és un enamorat lleial i fidel i Carmesina una enamorada apassionada i ferma, i molt sovint ambós expressen llurs sentiments en un llenguatge engolat i retòric, amb citacions sàvies i metàfores intel•lectuals, la qual cosa potser no és tan lluny de la realitat del segle xv com ens podríem imaginar. Però per sota d'aquest engolament hom troba una desbordada passió juvenil —advertim com, en començar els amors, Carmesina només té catorze anys— i la pugna entre Tirant, que, ajudat per Plaerdemavida, cerca la possessió completa, i la princesa, que tem un deshonor ostensible, i tot plegat mena a una ben matisada sensualitat que Martorell, com a cavaller professional, de vegades expressa amb metàfores militars, com hom devia parlar d'amors a les tendes de campanya.
Una altra de les moltes peculiaritats del Tirant lo Blanc, comuna també al Curial e Güelfa, és l'esquivament d'allò que és inversemblant i meravellós, tan general als llibres d'aventures cavalleresques, i només cal recordar l'Amadís de Gaula i d'altres novel•les de cavalleries castellanes. La casualitat no opera damunt la trama del Tirant, on en realitat no existeixen la intriga ni la suspensió exagerada i on tan sols hi ha dos episodis que aparentment trenquen la normalitat: la visita del rei Artús i la fada Morgana a la cort de Constantinoble, que sembla una ficció de caire dramàtic, i l'aventura del cavaller Espèrcius i el drac, sens dubte imputable a Galba. L'exageració de la realitat, sobretot en les escenes tràgiques, respon a l'espectacular sensibilitat de l'època. Tot i que sens dubte són deguts a Galba, els planys de Carmesina sobre el cadàver de Tirant constitueixen un episodi d'un dramatisme extraordinari, truculent i esquinçador; i entre tants parlaments retòrics, de vegades fins i tot en prosa rimada, impressiona el lector que la princesa es deixi caure damunt el cos embalsamat de Tirant i el besi amb tant d'ímpetu que se li trenqui el nas i se li omplin els ulls i la cara de sang, que besi la boca freda del cadàver, li obri els ulls per besar-los i es barregin la sang i les llàgrimes. Tot i que en aquesta escena Galba segueixi de molt a la vora la faula d'Hero i Leandre de Rois de Corella, constitueix el lúgubre i sangonentment tràgic final dels amors de Tirant i Carmesina, abans juvenils i enjogassats.
Com també s'esdevé al Curial, molts dels personatges que apareixen al Tirant duen noms iguals o semblants als de persones reals de l'època, en la qual cosa fins i tot hi ha de vegades intenció política (els "dolents" cristians que hi ha a Orient duen noms i títols dels nobles napolitans i sicilians que entre els anys 1459 i 1462 foren partidaris dels Anjou; els "bons" duen els noms i els títols dels qui foren fidels a Ferran, el fill del Magnànim). A la figura de Tirant intervenen trets, característiques i actituds d'alguns personatges històrics: en alguns aspectes és una modernització de Roger de Flor, i té notes que semblen preses de la personalitat de Joan Hunyadi, "le chevalier Blanc", el pare de Matias Corbí, de les del borgonyó Geoffroy de Thoisy i del castellà Pedro Vázquez de Saavedra. No es tracta, doncs, d'un "model viu" únic, ni de la transfiguració literària d'un cavaller històric, ans de la veracitat de l'heroi creat per Joanot Martorell.
Tirant combina dos estils: Une stil culte i retòric propi de la noblesa valenciana del segle XV i un estil col.loquial ric en exclamacions, jocs de paraules, i refranys. Moltes escenes tenen continguts eròtics , tractats sense prejudicis i amb dosi d’humor i ironia
Isabel de Villena
L'obra de Sor Isabel palesa una bona formació literària, i el pròleg que li dedicà el bisbe Jaume Péreç i que encapçala un comentari al Magnificat redactat en un llatí no gens desdenyable, prova si més no que la monja s'interessava per l'exegesi i el comentari escripturístic, en els quals excel•lia aquell prelat, que confessa haver escrit el llibre a instàncies de Sor Isabel. El monestir també devia tenir una biblioteca bastant ben dotada, ja que consta que el 1495 hi anaren a parar els llibres que la reina Maria havia llegat a Violant de Monpalau, vídua de Lluís Martí. Més tard, el 1479, el vicari general Jaume Exarch deixà ben expressament a Sor Isabel, per la qual sentia especial veneració, tots els volums de la seva biblioteca, que devia ser considerable puix que hom en fa especial menció.
Una qüestió prèvia: ¿pot una obra del segle XV considerar-se feminista? Sí, si n'acceptem com a definició la defensa de la dignitat de la dona. Naturalment, sense anacronismes: els feministes medievals no preconitzen conceptes com el dret a disposar del propi cos —el cos femení, el gran enigma de la medicina medieval—, ni el reconeixement polític, és clar. Una altra és la línia de la defensa femenina: s'intenta demostrar el valor moral de la dona, criatura de Déu com l'home, no instrument del diable.
(...) Doncs bé, Isabel de Villena no es deixa impressionar per l'abundància de testimonis que sostenien la idea, i ho rebat. Però no en forma de tesi, sinó a través de la construcció narrativa. Recordem que està parafrasejant l'evangeli, la màxima autoritat al món cristià. El que farà, doncs, serà destacar-ne els passatges que mostren la fermesa femenina, i de manera molt especial la fidelitat del col•lectiu de les dones en la Passió, front a la covardia i l'abandó dels deixebles barons —sols una excepció: Joan, un personatge que roman proper al món femení—. Però sense dubte és la Magdalena qui personifica de manera especial la fermesa del seu sexe.
Fragments de Vita Christi
Capítol II
(...) Vos, senyora Anna, desijau crexer lo poble vostre; aquesta excellent Filla vostra sera la lanterna qui portara lo lum diuinal per saluar tot lo mon generalment; e no perira sino per sa culpa propria. Vos haueu promes de offerir al temple, a la seruitut diuina, lo que parrieu ara: siau certa, senyora, que la vostra Filla es lo verdader temple hon lo eternal Deu y Senyor sera vist e adorat. (...)
Capítol LX
Volent partir, dix Misericòrdia al Visrey: "Senyor: vós sou ací lochtinent general de la Magestat real de nostre Senyor Deu: sia de vostra merce manar ordenar aquesta gent perque vagen concertats e be en orde". E lo Visrey respos dient: "Senyora Misericordia: lorde que a mi par se deu tenir en aquesta anada es aquest: que vos e Pietat, vostra germana, porteu lo venereble Adam en mig de vosaltres, e la senyora Fe vaiga primera e sia guia de tots, car a ella deuen dir los homens: Per tuas semitas duc nos quo tendimus ad lucem quam inhabitas. (...)
Joan Roís de Corella
Humanisme
Terme derivat del qualificatiu humanista, que en l’argot universitari dels segles XV-XVI designava el professor dels studia humanitatis, és a dir l’expert en gramàtica, retòrica, poètica, història i filosofia moral.
Actualment el terme humanisme es pot utilitzar en sentit restrictiu per referir-se a l’activitat filològica dels llatinistes i hel•lenistes professionals dels segles XV i XVI que solien treballar o en un entorn universitari o com a preceptors en corts aristocràtiques o al redòs de la impremta, la nova revolució mediàtica (és l’accepció que defensen Francisco Rico o Lola Badia); però en un sentit més general el terme s’utilitza per referir-se al moviment cultural i intel•lectual que deixà empremtes també en el món dels estudis bíblics, el pensament polític, l’art, la ciència, la filosofia i la literatura en llengües vernacles (és l’accepció que defensen Miquel Batllori o Jill Kraye).
Tradicionalment en el nostre àmbit el terme humanisme s’ha utilitzat en aquest segon sentit per caracteritzar la literatura catalana classicitzant sorgida de la nova situació sociopolítica i religiosa de les dues darreres dècades del segle XIV i de la primera meitat del segle XV, durant els regnats de Joan I, Martí l’Humà i Alfons el Magnànim, i de les constants relacions que s’establiren amb els ducats catalans d’Atenes i Neopàtria i amb el regne de Nàpols. Aquest conjunt de factors haurien propiciat un interès més intens i més ampli per la cultura grecollatina que no pas el representat per la pervivència medieval de les lletres humanes (litterae humaniores) i haurien caracteritzat una nova època cultural que, tot i no significar una ruptura total amb l’edat mitjana, hi introduïa atractives novetats.
Del nou interès pel món clàssic en derivarien la influència de Ciceró en la prosa llatinitzant de caràcter jurídic i administratiu que emergia de la Cancelleria reial, el conjunt de traduccions al català de clàssics com Tucídides, Plutarc, Aristòtil, Isop, Virgili, Horaci, Lucà, Ovidi o Sèneca i, per damunt de tot, l’obra de dos autors originals, situats als dos extrems del període, el català Bernat Metge i el valencià Joan Roís de Corella. De fet, en Bernat Metge conflueixen tots tres aspectes i el seu diàleg Lo somni ha estat considerat la millor obra de l’humanisme en català per Antoni Rubió i Lluch, Lluís Nicolau d’Òlwer, Jaume Massó i Torrents, Jordi Rubió i Balaguer i Miquel Batllori, que han analitzat des d’aquesta òptica l’humanisme català.
Tanmateix, d’altres estudiosos han matisat el caràcter humanístic de l’obra de Bernat Metge i d’aquest conjunt de traduccions al català de textos clàssics, fetes amb mitjans tècnics rudimentaris, sense superar les dificultats que els plantejava el llatí dels clàssics i amb un quadre d’errors i simplificacions notable. Des d’aquesta òptica, que és la que defensen Francisco Rico o Lola Badia, caldria considerar tots aquests textos dins de la literatura catalana medieval i reservar el terme humanisme per a la producció llatina dels experts en filologia clàssica.
En aquest sentit, l’humanisme català s’iniciaria a la segona meitat del segle XV i s’estendria durant tot el segle XVI. Jeroni Pau, jurista a la cancelleria apostòlica, historiador de les antiguitats romanes i autor d’epístoles retoricades i de poesies influïdes per Marcial i Prudenci, en seria un dels pioners. L’interès per la reconstrucció i l’estudi de la civilització clàssica també són en la base del Llibre de les grandeses de Tarragona (1573) de Lluís Pons d’Icart i dels Diálogos de medallas, inscripciones y otras antigüedades d’Antoni Agustí, descripció de les monedes, inscripcions i vestigis arquitectònics de la civilització romana a Itàlia, la Gàl•lia, el nord d’Àfrica i Hispània realitzada amb una erudició, un rigor i un sentit crític fins aleshores desconeguts en el nostre àmbit.
Un altre aspecte essencial de l’humanisme i dels studia humanitatis, la potenciació d’un llatí ric i elegant, que imita el dels autors clàssics i elimina les paraules i expressions corruptes del llatí vulgar, genera tractats com el Magnum de pronominibus, obra de Joan Ramon Ferrer, redactada, a imitació de Valla, a la segona meitat del XV. El 1475 s’editaren a Barcelona els Rudimenta grammatices de Niccolò Perotti, amb un pròleg on es considera que el manual farà canviar la rusticitat catalana per la cultura i l’elegància clàssiques, però a l’àmbit català la línia dominant de la llatinitat cinccentista arriba a través de l’humanista sevillà Elio Antonio de Nebrija, amb les Introductiones latinae, i de l’humanista neerlandès Desideri Erasme, amb la Sintaxi i els Col•loquis.
D’altra banda, la pléiade d’intel•lectuals que exerciren la docència d’humanitats a la Universitat de València —Joan Àngel i Gonzàlez, Francesc Dassió, Joan Navarro, Joan Salaya, Andreu Sempere, Pere Joan Nunyes o Joan Lorenzo Palmireno— contribuïren a la difusió de la poètica i la retòrica clàssiques amb tractats teòrics i amb exercicis literaris i difongueren l’obra i el pensament de Joan Lluís Vives, l’humanista valencià resident al centre d’Europa.
